8ª Marxa btt Senders del Dip

Un any més vam anar a Pratdip per participar en una cursa que mos queda molt a prop i que cada any mos agrada més. I es va notar amb la quantitat de socis que hi vam fer cap: 6. Una multitud, si tenim en compte que, últimament, l’únic que fa curses és l’Angel. I això és una mostra de que, quan una cursa està ben feta, ben preparada i pensada per xalar i no patir, la gent respon i repeteix.

Com ja és costum , arribem amb temps de sobres per anar a buscar el pitral, la bossa d’obsequis, menjar alguna cosa i preparar-ho tot sense presses. La cursa comença després de fer un minut de silenci pels que mos han deixat quan anaven en bici, com l’últim noi que van atropellar aquesta mateixa setmana a Riudoms. La mateixa historia de sempre i sobre la que no m’estendré més perquè diria coses massa grosses. Fem l’habitual tomb al poble per estirar el grup i cap a la Carabassa, un bon calentament pels que tenien una mica de fresca. Després d’això la cursa se’n va direcció Montroig baixant i planejant per pistes, camins i senders acompanyats d’un ventet ideal per anar amb bici. Quan comencem a tornar cap a Pratdip ja sabem que tot lo que hem baixat, ho haurem de pujar i hi ha algunes rampotes que t’obliguen a apretar les dents i bufar fort. Però tot te el seu premi i quan tornem a ser dalt de la Carabassa, una rialla se mos dibuixa a la cara. Ultima baixada cap a Pratdip a bon ritme i gaudint al màxim del senderet que acaba a la carretera i que mos porta fins a l’arribada. Avui mos és igual si arribem en la posició 200 o la 250. Hem vingut a xalar i hem xalat molt. I encara xalarem més a l’entrar al pavelló i trobar-mos uns plats amb truita, pa amb tomaca i pernil, olives, coca amb recapte, begudes variades... Una molt bona manera d’acabar la nostra participació a la VII Marxa de btt de Pratdip.

Com sempre, felicitar a l’organització i a tots los voluntaris per una cursa que tenim fixa al nostre calendari de sortides. I enguany han tingut al personal entretingut amb dos rosses espectaculars que es passejaven pel pavelló i que van fer babejar a més d’un, sobretot la que ensenyava anca poderosa. Com me va dir una dona aquest dissabte, los homes només tenim una neurona i no la tenim al cervell.

I diumenge farem la 3ª Pedalada Popular pensada perquè la gent més jove s’animi a agafar la bici i a fer un tomet pels camins més planets del poble. Tot un repte per Tivissa, on lo més pla que hi ha és lo camp de futbol. 

Classificació dels socis d’un total de 162 participants:

• Victor – 51
• Andreu – 56
• Oscar – 89
• Ferran – 128
• Angel – 129

L’Antonio va decidir fer la curta perquè no es trobava massa fi i com que no sap anar tranquil, segur que ho hauria patit. Tot i això va acabar en la 10ª posició d'entre més de 100 participants.

6ª Duextrem

Ahir vam tornar a participar en una de les millors curses que es fan per aquí a la vora i que ja tenim marcada al calendari com a fixa: Duextrem d’Amposta. Una super prova amb un nivell d’organització difícil de superar. Un any més, mos hem de treure el barret.

Enguany, i amb molt bon criteri, van avançar la sortida mitja hora i aquest no va ser l’unic canvi. Naltros vam sortir de casa a les 7 pensant que la sortida era a les 9 com sempre i no mos va sobrar gaire temps. O sigui que arribar i moldre. Coet enlaire i a pedalar tots darrere del cavall pels bancals de tarongers però, oh, sorpresa!! no mos fan anar muntanyeta amunt com cada any i a fer cua mentre espenyem la bici, sinó que passem pel cartell d’arribada i cap avall. Millor, pensem, però de seguida girem a la dreta i amunt, amb tot lo camí ple de gent i cada vegada més empinat i resant perquè lo de davant no posi el peu a terra i aguantant l’equilibri per no ser tu qui posi el peu a terra i tots los de darrere se’n recordin de la teua família. Al final, algú d’allà davant posa el peu i, com una cadena, tots peus a terra. Va ser l’únic moment perquè un cop passat aquest tros, lo grup se va estirar i ja no vam tenir acumulació de gent en tot lo recorregut, que és molt d’agrair. Un recorregut molt divertit, variat, entretingut i, com no podia ser d’altra manera, dur, però no matador. D’aquells que et deixa baldat però que hi tornes un any i un altre i un altre i un altre... Molta sendera, amb algun pas complicat, trossos de barranc, pista asfaltada, bosc de ribera, camins enmig de finques d’oliveres i garrofers, la Paridora, lo segon pas pel Quicolis quan les forces ja estan més que justes, los núvols que no van deixar que el Sol mos rostis com a pollastres,  los avituallaments, sempre col·locats allí on los necessites i l’arribada al Cabiscol amb la cerveseta, la llangonissa i la baldana... que més voleu?

Lo nostre agraïment a Montbike i a tots los voluntaris (que son molts) per fer-mos passar un matí de conya. Sabem lo que costa organitzar una cursa de btt i mos podem imaginar lo que costa organitzar tot aquest festival i per això encara te més mèrit i més valor com us en acabeu sortint cada any. Molts felicitats i fins l’any que ve!!

2ª Cronoescalada Memorial Cristian Méndez Cavalle

Teníem molta il·lusió en la prova d’avui  perquè havíem preparat una matinal ben complerta. Però no sempre surten les coses com un desitja  i no hem tingut la resposta que esperàvem. Poca gent s’ha decidit a pujar i participar amb naltros d’una prova que va néixer  com a alternativa a les clàssiques curses de molts quilometres i que, enguany, havíem fet encara més atractiva amb una sortida pels camins del terme i una super paella per rematar la jornada. Tot i això, no mos desanimem i ja estem preparant la 3ª Cronoescalada amb un format diferent  que, creiem, serà més engrescador. Però no avancem esdeveniments i centrem-nos en lo que ha donat de si la trobada d’avui.

Sortida de tots los participants a les 9 tocades i amunt que fa pujada: 6 quilometres i 300 metres de desnivell. El primer d’arribar a dalt ha estat Lluis Lozano amb un temps de 23:18 i, per part de les fèmines, Montse Lahosa amb un temps de 28:08. I així, tot queda a casa. Un cop tots a dalt, baixem en grup passant pel sender de la font i cap al lloc de sortida per descansar una mica, menjar l’entrepà i fer el repartiment de premis. Desprès, tots a la bici una altra vegada i marxem a fer un tomb pels camins del terme passant per pistes, senders, baixades, pujades i amb un ritme tranquil, que tampoc era qüestió d’anar amb la llengua fora, sinó de fer gana per la paella que mos estava preparant lo mestre paellero Angel.  I quina paella!! No n’ha quedat res de res. Haurem de buscar més excuses per fer dinars com aquest.

Volem donar les gracies a tots  i totes les participants que han volgut compartir amb naltros un molt bon dia de bici. A Bicisports Aubanell, Celler Cedó Anguera i l’Ajuntament de Tivissa per la seua col.laboració. I a tots los voluntaris pel seu ajut desinteressat.

L’any que ve, més i millor.

Xallenge David Duaigües. Almatret

Som al març i és moment de la Xallenge David Duaigües, una clàssica al nostre calendari de sortides. Primer Almatret, un poble que triplica la seua població durant unes hores per la invasió de ciclistes que venen amb ganes de pedalar, passar-ho bé i seguir mantenint la fama d’una prova com aquesta.

A les 8 ja estàvem aparcats i anant a buscar el pitral. Arribem a la plaça i, com sempre, la rostida anava a tot drap: pa torrat, cansalada i uns bons porrons de vi. Res millor per començar el dia. Sense abusar, però no es pot deixar passar de banda un oferiment tan gentil com aquest de la bona gent d’Almatret. Un cop la panxa plena i el pitral a la ma, tornem cap al cotxe per preparar-ho tot. Lo dia havia començat fresquet, però amb la sortida del Sol la temperatura anava pujant i creava dubtes entre el personal sobre la vestimenta: culot llarg o curt? Màniga curta o jaqueta? Passar fred al principi o suar al final? Decisions, decisions... Al final cadascú com li va semblar i un altre cop cap a la plaça, llestos per la sortida. Unes paraules de record pel David i endavant! Primer sortim del poble fent una mica de pista i  estirant lo grup de quasi 600 ciclistes. Tornem a entrar al poble i el travessem a tota velocitat enmig de la gent que no para d’animar. Un cop fora, tornem a agafar pista i planegem durant uns quants quilometres fins a trobar el començament del sender.

Aquest sender es mereix menció a part perquè va ser meravellós, espectacular, fantàstic, al·lucinant i tots los adjectius que li vulgueu posar, que se’ls mereix tots. Cinc quilometres de sender!! Mos treiem lo barret, lo casc, la gorra i lo que convingui davant d’una meravella com aquesta. Un sender totalment nou fet a cop de pic, pala, desbrossadora, xurrac i moltes hores d’un munt de voluntaris. Per això la Xallenge David Duaigües te lo nom que te i per això la gent segueix repetint any rere any.

I després d’aquest sender, que portarem gravat a la memòria durant molt de temps, arribem al mirador sobre el riu, al costat de la silueta del David, però que podria ser la de qualsevol de naltros, i mos sentim feliços i contents de ser allí, veient lo riu allà baix de tot i un dron que ho filma tot des de ben amunt i agafant xocolata, pastes, plàtans i un munt de fato que mos tenen preparat per poder reposar les forces... Tan contents que, per un moment, estem temptats de fer el recorregut llarg, però, ràpidament, tornem a la realitat i decidim seguir el pla establert i tornar cap al poble, que la temporada acaba de començar i el cos no està preparat per segons quines aventures. Així que, xino xano, amunt que fa pujada i donem la cursa per acabada arribant en trio a la plaça. No devíem fer massa mala cara perquè l’animador de la festa va dir que semblava que veníem de passeig. Potser si, però una mica també vam suar. I per això vam tornar a buscar una mica més de pa torrat amb cansalada. I pel que vam veure, crec que aquesta és una festa per tot lo poble perquè n’hi havia bastants que no anaven amb mallot que pegaven bones queixalades a la cansalada.

Ja ben descansats, amb la panxa un altre cop plena i l’obsequi de la cursa a les mans, marxem cap al cotxe pensant en la segona prova de la Xallenge a Seròs, diumenge que ve. Aquí si que farem lo recorregut llarg. Avui érem gent i mos hem repartit: quatre hem fet lo recorregut curt i quatre han fet lo llarg. Sabem quedar bé a tot arreu on anem.

Del recorregut llarg poca cosa en puc dir perquè vam marxar pitan i no vam poder sentir les impressions dels valents que van decidir llençar-s’hi de cap, però se que va estar al nivell, sinó millor, del recorregut curt.

I un cop més felicitar a l’organització, a tots los voluntaris, al poble d’Almatret i a tots aquells que, d’una manera o altra, han estat implicats en fer que aquesta cursa sigui de 10. Moltes gracies per tot l’esforç i les ganes que hi poseu. Vam venir, hem tornat i tornarem.

Xallenger 2014

En aquesta edició de la Xallenger hi haurà ben poca participació de socis del Club, encara que se n’hagin apuntat uns quants a la Cabra. Son varies les raons que fan que cada vegada la gent tingui menys ganes de participar en aquestes proves i en busqui d’altres o, directament, no participi en cap altra cursa que no sigui la del seu poble: proves cada cop més dures, avorriment de ser sempre els mateixos i als mateixos llocs, cost de participar a totes les curses... I gent d’altres clubs que abans sempre eren un munt, cada vegada se’n veuen menys, segurament pels mateixos motius apuntats abans.

Però de la mateixa manera que uns marxen, altres arriben, sobretot la gent més jove, el recanvi generacional inevitable. I no es que mos considerem vells, sinó que ja no sentim aquella emoció i nerviosisme d’abans, quan comptàvem los dies que faltaven pel començament de la Xallenger i sempre pensàvem en millorar la nostra posició de l’edició anterior i poder guanyar a aquell que sempre et trobaves durant la cursa i que mai podies passar. Ara, això, s’ha acabat. Almenys aquest any. Qui sap si necessitem un any sabàtic per poder tornar a sentir l’emoció perduda, de la mateixa manera que valorem lo bò que era Guardiola ara que no hi és i el joc del Barça s’ha tornat avorrit, ensopit, previsible i tot allò que vulgueu dir.

I fan la cursa de la Cabra i s’apunten més de 250 participants!! I s’ho passen de colló de mico i tot és fantàstic, fabulós, apustuflan i excels. Es ben clar que estem fora d’òrbita.

Del recorregut de la cursa ja en vam fer cinc cèntims fa un parell de setmanes, o sigui que no ho tornarem a repetir. Lo més important és que la gent s’ho va passar be i els hi va agradar lo recorregut, que va ser una gran feinada, en solitari, del nostre soci Esteve Manuel. No us podeu fer una idea de la matada que es va pegar. Ell i nomes ell. L’amo i senyor de la Mamba Negra o, com diuen en suec, the Black Mamba. Felicitats xiquet, que t’ho mereixes.

Ara a esperar la següent prova de la Xallenger que serà el 30 de març a Riba-roja: la Figot Race. I mentrestant tindrem les dos curses de l’altra Xallenge, la David Duaigues. Sembla que també seran una bona colla. Potser hi haurem d’anar a veure que passa.

Reconeixement A per la Cabra 2014

Havíem planificat de sortir avui per fer el recorregut de la que enguany serà la primera cursa de la Xallenge. I s’havia apuntat bastanta gent. Però això de l’aigua fa por a molts. Estem massa acostumats al Sol i al bon temps...

Quan mos hem aixecat a les 8, desprès de sentir ploure tota la nit, ja preveiem que el dia no estaria en perfectes condicions. I així ha estat. Whatsapp amunt i avall per decidir que fer: uns ja diuen directament que no surten, altres que potser millor un altre dia i altres diuen de sortir una mica mes tard esperant que la situació millori. Quedem a les 9 i finalment som un grupet prou arreglat tenint en compte les condicions. Esperem a gent de Mora que fan tard i decidim sortir un primer grup perquè ja mos estàvem començant a gelar. Així que, mentre Victor es queda a esperar, la resta enfilem cap a Maula sempre acompanyats d’una fina pluja que no mos deixarà en tot lo dia. Quan arribem a dalt veiem que Victor acaba de sortir del poble o sigui que comencem a baixar pel sender de Pena-roja amb molta calma perquè les pedres estan xopes i hi ha certa poreta de caure. Quan nomes portàvem un tros fet, l’Angel perd tot l’aire de l’amortidor i ha de tornar cap al poble juntament amb un parell mes que tenien hora per tornar a casa. Doncs res, avall. A mida que anem baixant mos anem animant i arribem a baix a un bon ritme. Mentrestant, ja se mos han ajuntat Victor i companyia just per començar a pujar des de Biscorn cap a la costa del Moro. Arribats a dalt, mos trobem amb gent de la Penya que ja feien lo camí de tornada al reves nostre. Uns altres valents i valenta, com naltros. Los hi diem adéu i un altre cop cap a Maula per agafar el sender de la Cuna i poder baixar per les Vallongues, que son molt més divertides de baixar que de pujar. I molt més rapides. Avui el terreny estava perfecte. Seguim direcció Ginestar i, a mig camí, mos desviem a la dreta per anar cap a la bassa d’en Perdigó. Arribats a dalt mos trobem l’Angel que ja havia posat aire a l’amortidor i tornava a estar a punt per acompanyar-nos en la part final del recorregut. Anem cap al coll d’Esparigueres, baixem i girem a l’esquerra per anar cap a Banyoles passant per les planes de Vidal. Abans, però, hi ha un grupet que decideix marxar cap al poble perquè se’ls hi feia tard i encara havien de preparar el foc per la calçotada. La resta fem lo sender d’Enagas, que estava fantàstic, i pugem pel camí de Banyoles fins arribar a la carretera. I des d’aquí, uns trossos per carretera i altres per camins, fem cap al poble ben bruts, ben xops però molt contents perquè avui hem xalat de valent.

Lo recorregut és bastant trenca cames: amunt, avall, amunt, avall... Los senders son una meravella, com no pot ser d’altra manera, i la baixada de les Vallongues, espectacular. Lo dia de la cursa no serà igual perquè es va més a sac i sempre s’apreta més que de costum, però creiem que la gent sortirà contenta i s’ho passarà molt bé. Nomes queden 15 dies...

Cursa de relleus de Benissanet

Amb la que va caure dissabte, no estava clar que es fes la cursa, encara que els organitzadors deien que tot anava endavant... O sigui que sortim del poble a quarts de nou sense tenir clar si hi hauria cursa o no, però pensem que, si no n’hi ha, almenys haurem fet una volteta fins a Benissanet i serà la nostra sortida d’aquest diumenge. Baixem pel camí de l’abocador però desviant-mos per fer una sendereta que mos porta fins al Molló, això si, bastant bruts de fang. Desprès carretera fins a Móra per agafar el camí de les Sequines, segons l’Angel, i arribar a Benissanet. Enguany han canviat lo circuit, que esta a la sortida del poble anant cap a l’embarcador, enmig d’un bancal. Es veu boniquet, però hi ha trossos que tenen molta aigua acumulada i que acabaran sent un problema a mida que vagin passant les bicis. Va arribant gent però no se n’apunten massa perquè pensen que el circuit no esta en condicions. Es busquen alternatives i es decideix fer-ho seguint un camí que dona el tomb a les finques i que acaba desembocant al carrer que porta a l’embarcador. No serà tant entretingut però mos estalviarem un bon patiment de fang i relliscades i, lo més important, tothom s’apuntarà. Al final som una vintena de parelles amb ganes de passar-ho bé pedalant durant una hora, que és a lo que hem vingut.

Comença la cursa i amb un parell de voltes ja es destaquen tres o quatre equips que lluitaran pel podi mentre els altres mos dedicarem a fer el que podrem sense deixar-hi la pell, perquè això dels relleus sembla que no és res, però cansa. Tot va endavant amb normalitat, inclús surt lo Sol, la gent s’ho esta passant bé, però el senyor batlle de Benissanet decideix obsequiar-mos amb una patacada fruit d’una arrencada massa vigorosa. No res: lo selló doblegat i alguna rascada que, en calent, no es nota, però que segur que a l’hora de la migdiada si. I com que amb una no n’hi havia prou, l’Alfonso és víctima d’una jugada no massa neta i va per terra emportant-se a una pobra padrina que havia vingut a veure la cursa. Aquesta va ser una bona patacada i l’Alfonso va haver de plegar juntament amb la seua parella, que no era altre que el Referent. Mala sort perquè anaven los quarts i apretant als tercers per poder pujar al podi. Desprès d’això ja no es va haver de lamentar cap caiguda més, afortunadament, i, passada l’hora, es va donar la cursa per finalitzada. Tots a recuperar forces amb un pa amb tomaca sucat per les dos bandes, com ha de ser, embotit i coca de postres. No vam abusar massa perquè mos quedava tornar cap al poble pedalant i no convenia posar més pes del necessari, encara que tampoc podíem fer un lleig a la gent de Benissanet que sempre mos tracten tant bé. Diguem que vam complir.

Quan ja tothom havia menjat i begut, es va fer lo lliurament de premis i les fotos de rigor a càrrec de la fotògrafa oficial de la Ribera, la nostra estimada Fàtima, que és una artista. Desprès agafar les bicis i cap a casa contents d’haver tornat a participar en una prova que ja és fixa al nostre calendari de sortides anuals.

Moltes gracies a la gent de Benissanet per organitzar una cursa com aquesta, saber adaptar-se a les circumstancies i escoltar als participants. I molts ànims a l’Alfonso perquè es recuperi ben aviat.